El passat 15 de juny, el Govern de la Generalitat, les patronals Foment del Treball i PIMEC i els sindicats CCOO i UGT van signar el nou Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030 (PNI). Es tracta del tercer pacte d’aquesta naturalesa, després dels PNI 2017-2020 i 2022-2025, i fixa l’estratègia industrial del país per als pròxims cinc anys.
El Pacte inclou:
- 190 actuacions (155 horitzontals i 35 sectorials).
- Un pressupost inicial de 4.463 milions d’euros.
- El compromís d’arribar, com a mínim, als 5.000 milions d’euros segons l’evolució pressupostària.
Tot plegat, articulat al voltant de tres grans eixos alineats amb les recomanacions europees dels informes Draghi i Letta: productivitat, descarbonització i sostenibilitat, i resiliència.
Per què és necessari aquest nou Pacte?
El context explica la urgència. La indústria continua sent un dels principals motors econòmics de Catalunya, però en les darreres dècades ha perdut pes.
Segons va exposar PIMEC en l’acte de signatura, des de l’any 2000 Catalunya ha perdut unes 14.000 empreses industrials i 145.000 llocs de treball del sector, i el pes de la indústria en l’economia ha passat del 28% a l’entorn del 19%. Foment del Treball va expressar l’aspiració que la indústria arribi a representar el 25 % del PIB català.
Els polígons, un actiu estratègic de primer ordre
Una de les novetats més rellevants del PNI és el pes que atorga al sòl industrial. El Pacte dedica un dels seus cinc grans àmbits d’actuació precisament a les infraestructures i el sòl industrial, juntament amb la sostenibilitat i l’energia, l’ocupació de qualitat, la innovació i la competitivitat, i el marc institucional i social.
I no és casualitat: segons el Sistema d’Informació de Polígons d’Activitat Econòmica (SIPAE), Catalunya disposa d’una xarxa de 1.448 polígons d’activitat econòmica que concentren 45.635 empreses sobre 29.352 hectàrees de sòl. És, literalment, el suport físic de la indústria del país: allà on es fabrica, s’emmagatzema i es distribueix bona part del que produeix l’economia catalana.
Un diagnòstic honest: sòl envellit, fragmentat i poc disponible
El valor del PNI no és només el pressupost: és que posa negre sobre blanc les mancances del parc de polígons català. El diagnòstic, elaborat a partir de l’estudi «Polígons d’activitat econòmica a Catalunya: reptes i escenaris reguladors» del Departament d’Empresa i Treball, assenyala quatre febleses estructurals que qualsevol empresa que hagi buscat nau o parcel·la en els darrers anys reconeixerà de seguida:
- Envelliment. Dos de cada tres polígons (el 65%) es van urbanitzar abans de l’any 2000, amb serveis, subministraments i urbanització pensats per a la indústria d’una altra època.
- Fragmentació. Només el 8,5 % dels polígons superen les 50 hectàrees. La gran majoria són espais petits, amb poca capacitat per acollir projectes industrials de gran format o per finançar serveis comuns.
- Connectivitat limitada. Menys de la meitat (el 45%) disposen de transport públic, una barrera real per atraure i retenir treballadors en un mercat laboral tensionat.
- Escassetat efectiva de sòl. Potser la dada més reveladora: només un 20% del sòl qualificat per a activitat econòmica és realment operatiu. Sobre el paper hi ha molt de sòl; a la pràctica, el sòl disponible, urbanitzat i apte per instal·lar-s’hi de manera immediata és un bé escàs.
Aquesta darrera dada explica una paradoxa que vivim cada dia al mercat: conviuen milers d’hectàrees qualificades amb una oferta real de naus i parcel·les molt tensionada a les zones amb més demanda, especialment a l’arc metropolità de Barcelona i als principals corredors logístics.
Quan es decideix el model industrial, es decideix el model de país: com es vertebra el territori, quines oportunitats es generen i quins llocs de treball es volen. El sòl industrial és una peça central d’aquesta equació.
Què significa per a les empreses que busquen nau o sòl industrial?
Des del punt de vista de qui ha de prendre la decisió de comprar, llogar o traslladar una activitat industrial, el PNI apunta algunes tendències que convé tenir presents:
La localització guanyarà encara més valor. Si el sòl realment operatiu és escàs i la modernització es concentrarà en determinats àmbits, les naus ben situades en polígons consolidats i ben comunicats tendiran a revaloritzar-se.
Els polígons modernitzats seran més competitius. Les actuacions en energia, digitalització i transport públic milloraran l’atractiu dels polígons que en siguin beneficiaris, tant per operar-hi com per captar-hi talent. Seguir quins àmbits concentren les inversions serà clau per a decisions de mitjà termini.
La rehabilitació de naus antigues pren sentit estratègic. Amb dos terços del parc construït abans del 2000, la posada al dia d’actius existents (eficiència energètica, adequació normativa, plaques fotovoltaiques, càrrega de vehicles) serà una de les grans palanques de valor dels pròxims anys, sovint més ràpida que esperar nou sòl.
El marc és de continuïtat. El PNI 2026-2030 dona seguretat que la política industrial catalana mantindrà el rumb durant tot el període, un factor gens menor per a inversions immobiliàries que es plantegen a deu o quinze anys vista.
La nostra lectura
A Masachs treballem cada dia amb el sòl industrial i les naus que el Pacte vol transformar, i el diagnòstic del PNI coincideix amb el que observem sobre el terreny: hi ha demanda sòlida, però el producte de qualitat és limitat i el parc necessita renovar-se. El fet que el país es doti d’un full de ruta compartit, amb pressupost i amb els polígons com a peça central, és una bona notícia per a les empreses industrials i per al mercat immobiliari que les acompanya.
Seguirem de prop el desplegament de les actuacions previstes i el seu impacte en el mercat de naus i sòl industrial. Si la teva empresa es planteja instal·lar-se, créixer o reubicar-se, t’ajudem a llegir aquest nou escenari i a trobar l’espai que millor s’hi adapti.
